¡
Des de sempre Les Escaules ha atret persones forànies, entre ells artistes i intel·lectuals, que han trobat en el seu paisatge, en la seva gent i en la tranquil·litat que s'hi respira un lloc idoni per viure-hi. Una d'aquestes persones és en Jordi Cervelló, que des de fa uns quinze anys passa temporades a la casa que té al nostre poble.
Avui, dimecres de principis de març, el vaig a veure al seu pis del barri de Sarrià de Barcelona. Ell ja m’espera, i anem a la seva sala d’estar, un espai molt acollidor, amb una biblioteca enorme, plena de llibres i partitures, un piano i unes vistes magnífiques d'un parc ben florit de la ciutat.
De seguida em fa seure i ens posem a xerrar. No trigo gens en adonar-me que en Jordi és una persona amb un esperit jove i despert, i es fa molt agradable escoltar-lo.
En Jordi Cervelló Garriga va néixer el 18 d’octubre del 1935 a Barcelona. És el segon fill de la família, quatre anys més petit que el seu germà. Des de sempre ha estat envoltat de música, el seu germà era pianista i tal com ell mateix diu: “jo, el piano, el vaig sentir des del dia que vaig néixer”. Aquell ambient familiar i el seu interès personal el van introduir al món de la música, i als sis va iniciar els seus estudis de violí. “Tocar el violí en aquella època era molt raro, i veure un violoncel pel carrer era ja impossible, impossible!” A mesura que va anar avançant amb el violí es va adonar que l’escola li treia molt de temps i no trobava hores per a la música, que era el que realment li agradava. Va ser llavors quan va deixar els estudis i es va posar a treballar a l’empresa familiar. Això li va permetre poder dedicar molt més temps a la seva vocació. Als vint i dos anys se’n va anar a Milà a seguir amb els seus estudis de virtuosisme.
M’explica que quan va arribar a Itàlia es va quedar molt sorprès i emocionat del nivell cultural que hi havia “ La burgesia d’allà estava molt al dia de tot el món artístic . Hi havia una escola de violí molt bona i m’hi sentia molt a gust. Aquí, a Espanya, res..., era un zero que no t’ho pots imaginar.”
A Itàlia va conèixer molta gent i va comprendre com eren les coses fora de les fronteres de l’Espanya reclosa en la què va néixer. Allà també va conèixer a la seva futura muller, la Caterina, cosina d’un seu amic director i compositor. L’any 1960 mentre feia un curs a Siena, va patir un accident automobilístic que no li va permetre seguir amb els seus estudis com a violinista.
Em comenta: “ Abans de l’accident amb la Caterina pensàvem quedar-nos a viure a Itàlia, però després... què hi havia de fer jo, allà, sense poder tocar? Així que vam decidir venir a viure a Barcelona. Quan vam ser aquí... Ai! Quin rotllo! Hi havia tots els franquistes, no es podia fer res, era un desastre!”
Va ser a partir d’aquest moment que va decidir encarar els seus estudis musicals cap a la vessant compositiva. A ell ja li havia agradat aquest món des de sempre, coneixia molt el repertori musical i ben aviat es va posar a estudiar harmonia, composició i més endavant instrumentació i orquestració.
“Sí que vaig haver de lluitar molt. El que més em va servir va ser escoltar obres dels grans, que és on més aprens! Mendelssohn, Beethoven, Txaikovski, això ha sigut definitiu per la història de la música.”
També li pregunto per les seves obres i m’explica que el seu repertori és molt variat tant instrumentalment com de temàtica. Ha escrit obres per cambra, per duo, trio, per orquestra simfònica, per instrument solista, etc.
Quan li demano que em digui quina o quines obres han estat significatives per ell, em respon que totes tenen la seva història, però que una de les obres que més s’estima és el seu concert per a violí. És una obra molt bonica, basada ens esquemes tradicionals.
Mentre parlem de la temàtica de les seves obres em parla de la seva visió crítica del món i com això es veu reflectit a les seves composicions: “Jo moltes vegades m’he imaginat el món com si estigués en un altre planeta. Me l’imagino gros, com una pilota. El veig i sento com crida. Començant pels animals, que es mengen entre ells, i l’home... La quantitat de barbaritats que ha fet l’home... ”
Té obres de caràcter més contemplatiu, d’altres de violència, d’altres de temàtica social, d’altres pedagògiques i algunes de tradició històrica, basades en esquemes tradicionals, com el Concert per violí.
Una de les últimes obres que ha escrit es titula “Natura-Contranatura” i consta de tres moviments. M’ensenya el primer moviment i mentre va sonant, em va narrant el que passa, el que evoca la música en cada moment. És una obra dura, que parla precisament del cicle de la naturalesa, del contrast constant entre la contemplació i la cruesa natural que hi habita. “Després de la tempesta sempre vé la cama”, em diu.
Durant una època de la seva vida, a més de compositor, també va treballar de crític musical al diari El País, concretament durant els anys 1981 a 1989. També va exercir la docència, fent de professor de violí al conservatori de Badalona del 1982 fins el 1996. Actualment segueix component i té una vida molt activa musicalment. Precisament el dia 30 d´aquest mes d´abril li estrenen el seu quartet per a corda “Sant Petersburg” a la sala Radyal Sistem de Berlin. L’interpretarà l’“ Atrium String Quartet”.
A més de la compondre també li agrada escriure i té un blog on va publicant articles de temes musicals, polítics, socials, molt i molt interessant.
El matí ha passat volant, tot conversant i escoltant música. Ens diem adéu i em repeteix que puc tornar a visitar-lo quan vulgui i jo li agraeixo molt tot el que m’ha explicat de la seva vida i la seva manera de pensar.
Amb vuitanta anys ja fets, en Jordi transmet vitalitat, força i sobretot moltes ganes de seguir creant i de seguir canviant les coses, en la mesura que sigui possible.
Marxo de casa seva amb un somriure tot recordant una frase que m’ha dit quan ja ens acomiadàvem: “Quan penso que tinc vuitanta anys no m’ho crec, no pot ser que hagi passat tant de temps, jo encara en vull molts més, tinc moltes coses per fer!”
I estic segura que encara en farà moltes més.